Opinió

Aquestes coses que ens reclamen des dels prestatges

Aquestes coses són els llibres. Són coses, i no pas objectes, perquè com diu el meu amic i filòsof Joan Carles Mèlich, han establert un vincle amb nosaltres. Un lligam que ens lliga i ens allibera, que ens parlen de l’ambigüitat humana. Alguns estan guixats, d’altres tenen comentaris als marges o la data de quan el vam comprar o tacats amb el primer cafè del matí o amb alguna pàgina arrugada, com la pell que té taques i arrugues. N’hi ha de dedicats i també d’abandonats esperant temps millors.

He llegit molt i he oblidat bona part del contingut d’aquestes coses. He oblidat els seus arguments, però recordo amb una lluminositat de primera hora del matí el moment de la lectura. Ara mateix evoco que tinc a les mans Proust i em veig assegut a Begur llegint-lo mentre els meus fills, que eren petits, pugen i baixen del tobogan. Em veig a l’autobús o al tren que em portava a l`Autònoma i llegeixo Homer i després Kallifatides i la boca se m’omple de sang i els ulls de compassió. Tinc  una reunió de mestres i abans repasso les paraules de la colla de Barbiana o allò del tacte de Van Manen. Ploro amb les cebes de  Miguel Hernández i penso en el pas del temps sempre que torno a Vinyoli. O em pregunto que és la bellesa amb Mann i el seu Tadzio o amb Kavafis. Ho he oblidat gairebé tot, del contingut d’aquestes coses, fins i tot quan estic assegut a la plaça del Diamant soc conscient de tot el que he oblidat de la Plaça del Diamant de la Rodoreda. I veig una criatura i penso en Peter Pan i busco la Campaneta. Però aquestes coses van amb mi, les porto esgrafiades, sé que part del que soc ho dec a aquestes coses que curiosament he oblidat, però que sempre hi puc tornar.

I ara, estimada Jordina i estimat Sergio, sé que em faig vell. No gran, vell. No decrèpit, si no vell. I penso, també ho comenta en Mèlich en el seu llibre La sabiduría de lo incierto –qui pot resistir-se amb aquest títol–, que quan la Desconeguda, per dir-ho de manera foixiana, o la diligència que em porti a l’abisme, per dir-ho a la manera pessoniana, em vingui a buscar millor que em trobi “ligero de equipaje”, per dir-ho a la manera machadiana i em miro els llibres que estan per tot arreu a casa meva i em pregunto: que en fotran de tot això els meus hereus? En parlo amb les dues filles i el fill –tinc el permís de la dona, perquè aquestes coses també són seves– i em diuen que algunes els interessen. I jo tanco els ulls i m’imagino que tots els llibres que no els interessin els acabaran donant o quedaran al costat d’un contenidor perquè algú, si és que hi ha aquest algú, n’agafi un i digui: “Mira, un llibre de poemes d’una tal Plath o d’una tal Marçal, me’l faig meu i amb sort jo seré seu”.

No. No i no, jo els dono en vida i aquests dies vaig buidant a poc a poc els prestatges. Aquests els dono a en Tal que sé que li agrada la novel·la històrica i aquests a la Tal que sé que xala amb la novel·la de lladres i serenus i aquests d’en Maragall o de sant Joan de la Creu seran per… i cada llibre que trec del prestatge em deixa un buit que omplo amb el record, una mena de ferida que cicatritzarà, però em fa feliç pensar que cauen en bones mans i que se’ls estimaran i els llegiran… i els oblidaran com he fet jo. Però un dia, sense saber com, els vindrà una imatge al pensament o una frase o un argument. Observaran la vida i diran que és com aquella novel·la d’en Capote o de la Yourcenar. I aquestes coses i jo continuarem vivint com viu el cor del donant entre els pulmons del receptor.

Penso que una de les funcions que hem d’assumir els que ens dediquem a educar les noves generacions és encendre i bufar el foc de la necessària passió per aquestes coses que ens parlen del món.

I he de pensar què fer amb els centenars de DVDs que tinc, però ho deixo per a un altre dia.